Extracte d'alguns capítols de la novel·la

L'home de les aventis:

"...El periodista es mirava l’home que tenia al davant amb aprensió. Semblava una mena de màquina citadora de contes i llegendes a qui se li hagués trencat el fre. Anava llançat, tot dient, sense ni tant sols preo-cupar-se si l’interlocutor l’escoltava o entenia de què parlava, tot em-parant-se, de tant en tant, en algun “sap de què parlo, oi?” Començava a estar aclaparat, atuït de tanta llegenda i mitologia.

Era allà, escoltant aquell pesat perquè al Diari havien rebut una carta seva en la qual s’oferia a donar informació sobre l’assumpte que tenien entre mans. El seu cap li havia encarregat el reportatge que ocu­pava l’actualitat del moment, l’assassinat del candidat pel Moviment As­sembleari a la Presidència de la Generalitat. El fet havia provocat un au­tèntic daltabaix en el món polític i social i tothom volia saber qui ho havia fet i perquè. El primer diari que aconseguís resoldre ambdós enig­mes aconseguiria rècord de vendes durant unes quantes setmanes. Si havia de ser sincer però, es trobava en un atzucac, no sabia com avançar en un cas tan fosc, “secret de sumari” per part del jutge i màxima opacitat per part dels Mossos. Per això s’havia agafat a l’oferta feta per aquell individu, a veure si en podia treure alguna pista, però tal com anava la cosa dubtava que, a banda d’un curset sobre contes i llegendes, l’home li acabés donant alguna informació d’utilitat. Afortunadament la “mà-quina” decidí fer una pausa...."

Orígens:

"...─Sí, anem per feina. Doncs, així era Barcelona. La gent vivia cada dia justet, amb poc marge, però també li haig de dir que els veïns eren millors veïns que els d’ara; s’ajudaven, hi havia més solidaritat i de qualsevol esdeveniment sabíem fer una festa. I... això que li explicava de la pobresa a Barcelona no es pensi, passava arreu! Fora de Catalunya encara era pitjor, perquè quan vaig anar al poble de ma mare, buf, allò era la bomba! No tenien ni clavegueres, ni vàters, cagaven al pati on tenien els animals, i així, els animals es menjaven la merda dels humans i després els humans es menjaven els animals alimentats amb merda humana... i alguna cosa més, imagino... les restes d’algunes verdures, crec... I polls, sempre polls! La meva mare quan havíem d’anar al poble ens portava al barber i ens pelava al zero. Semblàvem nens d’un orfenat, els mateixos que sortien a les pelis del cinema neorealista italià, que tan poc m’agradaven perquè eren molt tristes... "

L'home ric:

...—L’individu en qüestió arribà a Barcelona amb les tropes fran­quistes del general Yagüe el 26 de gener de 1.939.

─Aquest Yagüe deu ser aquell qui anomenaven “el carnisser de Badajoz”, oi?

─Exactament, el mateix, en Juan Yagüe Blanco. Li deien així perquè en aquella ciutat va manar afusellar unes 4.000 persones del bàndol republicà. Doncs, com li deia, a primera hora de la tarda, les avantguardes del cos d’exèrcit navarrès i del cos marroquí ocupaven els carrers de Sarrià. L’home havia nascut en un poblet de la Navarra de parla castellana, allà on Deu, Pàtria i Rei eren la llet que mamaven els infants adoctrinats per la cúria ultramuntana: obediència cega als manaments establerts per Déu i els seus representants a la Terra, per­sonificats en el rei, la noblesa i la cúria.

─Déu, Pàtria i Rei. Així, era requetè?..."

L'home que reflexionava:

"...L’home que raonava, l’home que reflexionava, l’assassinat.... L’home que investigava la seva mort, el periodista, en Septembre, el co­neixia prou bé, al menys així ho creia. Tingué el primer contacte quan era estudiant a la universitat, tot llegint alguns dels seus llibres; posteriorment l’havia seguit en els primers anys de trajectòria política i, novament, quan havia reaparegut a les darreries dels anys noranta..."

L'home del manicomi:

"...Bé, anaven progressant, amb algun lapsus però l’homicida s’anava situant en el temps i en l’espai. Potser, abans de continuar, seria bona idea aclarir un dubte, el motiu pel qual l’home es trobava en aquell lloc.

—Perdoni que li digui així, però alguna cosa no quadra en tot aquest plantejament que m’està fent vostè. Per una banda, vol que s’imposi la justícia, vol ajudar els honrats. Per tant, l’haig de considerar una persona honesta, fins i tot sentimental. Per altra banda, va conèixer en Gener, va parlar amb ell, llegit els seus escrits. Dit això, m’és im­possible d’entendre el què vostè ha fet. Com pot ser, amb aquesta ma­nera de pensar i amb allò que va aprendre a les seves classes, que s’hagi convertit en un assassí?
En Septembre ho va dir amb la boca petita. I tant bon punt havia acabat de fer-ho, se’n penedí; era una acusació massa directa. Fins i tot es posà dret, temorós de la reacció que podria tenir l’Abril...." 

Ciència i atracció:

"...L’Etna exercia d’Imant i en la seva presència es convertia, automàticament, en una llimadura de ferro, com les del conte d’en Wilde. L’atreia amb tal força que no era capaç d’oposar-s’hi; al seu costat es transformava en una mena de ninot, en una llufa, un ser sense voluntat. Ella se’n fotia i li feia broma amb l’electronegativitat i la capacitat que determinats àtoms tenen per atraure electrons quan formen un enllaç químic en una molècula. Aquest era el plantejament: ella era un àtom i ell un ridícul electró incapacitat d’oposar-s’hi a res. La veritat, tant se li’n donava, no li importava gens convertir-se en un electró gamarús o en una llimadura de ferro tanoca, amb tal de ser al seu costat. Aquesta predisposició servil però, a la fi, tampoc li aportava cap benefici, no era una qualitat que l’Imant-àtom valorés en absolut..."

 Violència i no violència:

"...—Que col·laboris amb la “Fundació per la Pau” i els objectors de consciència del MOC vol dir que ets pacifista?

En Gener l’examinà amb aquella mirada tan pròpia, ferma, di­recta als ulls, com feia sempre amb tothom. Mai abaixava la vista, li agradava guaitar la persona que tenia al davant, tot cercant una comu­nicació més profunda.

—Aquesta paraula no em convenç, és enganyosa. El pacifisme rebutja l’ús de la violència per raons morals o espirituals, però no im­plica necessàriament una inclinació a actuar per provocar un canvi social i polític. Hi ha pacifistes que opten per apartar-se del món. Jo no soc d’aquesta manera de fer, estic pel canvi, no per la inacció. Prefereixo par-lar de la no-violència.

—No acabo de veure la diferència.

—Sí; la no-violència és una filosofia i una estratègia alhora i, si bé rebutja l’ús de la violència per aconseguir el canvi social i polític, practica la desobediència i l’acció directa.

—No és deixar el camp lliure a l’enemic, al malvat? No ho acabo de veure... el malvat té la força de les armes, la força de l’exèrcit, de la policia. Hem de rebre els cops i callar tot esperant que, algun dia, s’assabenti del mal que fa i es converteixi al bé, com una mena de Sant Pau?

El temple de la nimfa Etna:

"...El celobert era un espai compartit pels veïns d’ambdós pisos del replà, separat per una reixa, on cadascú penjava allò que li feia nosa o no sabia on encabir. Els veïns, provinents d’un poble de l’interior, acostumaven a guarnir-ho amb tota mena d’aliments i condiments necessitats de corrent d’aire, especialment alls, cebes, bitxos i herbes remeieres que donaven un toc rural a l’ambient. L’Etna hi tenia l’antiga bici del pare, amb quadre de ferro, pesant com una vaca, de color blanc. Encara mantenia una xapa metàl·lica collada, la darrera llicència municipal que havia pagat quan la utilitzava per anar a la feina. Quan van marxar al nou habitatge la bici s’hi quedà i allà continuava, penjada a la reixa del celobert, convertida en objecte decoratiu, tot esperant convertir-se en antiguitat. La sala d’estar era aus-tera, amb mobles funcionals escandinaus, banyada per la llum que pro-venia de l’espai interior de la mançana...."

El conqueridor: 

"...Un cop repassats diaris, revistes i premsa econòmica especialit­zada la conclusió a la què arribà fou que estava investigant un titellaire, qualificatiu que en el seu argot particular aplicava a la gent realment im­portant que intentava mantenir-se tant com podia en l’anonimat, sempre movent els fils i manipulant des de darrere el teló; mai públicament.
Si bé als anys quaranta, havia estat protagonista de la vida polí­tica i social i com a tal ocupat alguns espais a la premsa, durant els anys cinquanta i seixanta s’havia esforçat per mantenir-se ─i ho havia acon-seguit─ en un discret segon termini. En això es diferenciava d’altres per-sonatges del Régimen, què s’ufanejaven a deixar-se retratar pels perio-distes de l’època, a la mínima possibilitat que tenien, amb el braç en alt, tot fent ostentació del seu compromís ideològic amb el Dictador. Durant la dècada dels setanta gairebé no apareixia enlloc ─alguna referència aïllada en el món dels negocis─ i a partir dels vuitanta... res, buit absolut, havia deixat d’existir per al Món. Total opacitat durant dècades fins que..."

Etna la navegant:

"...tenia ganes de sentir l’aire fresc damunt les galtes. Va ser atrevit de pensament i imaginà que l’Etna començava a sentir-se a gust al seu costat, que havia deixat de banda el tracte sec i distant que sempre li havia dispensat. Potser era un miratge... havien parlat de realitats infinites, d’universos paral·lels, potser mai sabrien la veritable composició de l’Univers i si hi ha més d’un. A ell, tant se li’n donava, cada vegada que mirava al ulls d’algú en veia un, d’univers, complet, singular. Algunes mirades li parlaven d’universos vius, expansius, abassegadors; altres d’universos en decadència, en plena contracció. També trobava universos hipnòtics, universos plens de llum i universos negres; univer­sos perversos i honestos, angelicals i demoníacs. En Septembre n’havia trobat de tota mena i s’havia adonat que, realment, no depenen de l’embolcall ─què més dona el cos que conté aquests ulls que ens mi­ren?─, tampoc de l’edat, sinó d’alguna força que hi rau en l’interior i que s’expressa a través de la mirada. A través de la mirada l’Etna mostrava un Univers captivador fruit d’una força salvatge, indòmita, fins i tot... ho­micida? Bé, amb ell, això d’homicida; amb els altres no..."

El cau del llop:

"...Pel viscut personalment i també en base a l’opinió d’altres historiadors i politicòlegs tenia clar que, en realitat, de transició, va haver-hi poca. Cert que el Régimen estava una mica tocat, especialment en morir Carrero, però les forces democràtiques que promovien el Cambio no tenien prou força per assolir-lo. Ell, com aquests altres estudiosos, era del parer que el canvi havia vingut imposat des de l’exterior i no tant per la lluita antifranquista. Per a les economies europea i nord-americana hi havia en joc dues qüestions importants: Primer, necessitaven canviar el model polític-econòmic per un de més adaptat a les seves necessitats, de manera que poguessin treure major profit d’un mercat potencialment important. Segon, calia neutralitzar la influència soviètica sobre sindicats i partits comunistes. L’Estat espanyol era ple de conflictes laborals, amb una economia inflacionària disparada. Internacionalment, érem en plena guerra freda, Itàlia semblava a punt de caure en mans del PCI i, a Portugal la dictadura queia a trossos i virava perillosament cap a l’es­querra. Així doncs ─opinava en Septembre─, si no hagués estat pels in­teressos internacionals, segurament el Régimen hauria continuat durant anys, a l’estil d’altres dictadures que continuaren i continuen governant bona part del Planeta. De fet, el Dictador i l’aparell de l’Estat ja havien triat successor ─l’Almirall Carrero Blanco─-..."

La Pestañí:

"... el candidat va ser assassinat per un individu que li disparà un tret al cor a boca de canó. La bala li va destrossar el múscul cardíac i morí al cap de pocs minuts. L’acció es va cometre al mateix portal de l’escala on vivia, al barri d’Horta, prop de la mitjanit. En sentir el tret, els veïns sortiren al balcó a temps de veure fugir un encaputxat. En decla­racions a la policia afirmaren que l’autor havia continuat corrent, uns cinquanta metres carrer amunt, fins arribar a un vehicle què l’esperava amb el motor engegat i en el qual fugí a tota velocitat. Cap veí va ser capaç de descriure l’autor de l’atemptat, més enllà d’afirmar que anava vestit de negre i encaputxat”. ..

La tenda de l'espia:

"...La setmana havia passat molt ràpid i ja era divendres. S’atansà a la porta de la finca dels Correa i tocà el timbre. Aquesta vegada no li’n van demanar què volia, la porta s’obrí sense preguntes al cap d’uns se­gons. En Septembre engegà el bolígraf-càmera i avançà cap a la cabina del guardià. Aquest, l’esperava, com l’altra vegada, al costat del camí per registrar-lo. Tornà a fer-li aixecar els braços, obrir les cames i el repassà de dalt a baix amb energia. S’estalvià que li fes mostrar el carnet d’identitat, el recordava perfectament, ja eren “saludats”.
—Siga andando hacia la puerta.
Continuà caminant i tancà el bolígraf. En arribar a la portà, l’es­perava el majordom. Aquest, li suggerí:
—Buenas tardes. Café?
—Sí, gracias.
—Buenas tardes, digué en Mayo. Aquesta vegada era assegut davant la taula i al damunt tenia un fitxer de cartró dur, color verd fosc —verd militar, es podria qualificar—. Prenia cafè i fumava un cohibas.
—Buenas tardes, señor Mayo. ¿Hubo nazis en Barcelona?
—Pues efectivamente, los hubo, pero por poco tiempo.
—El tiempo que duró la segunda guerra mundial, imagino.
—Efectivamente, no tuvo mayor importància ni trascendencia. Visitas esporádicas, algunas muy curiosas, incluso extravagantes. Conoce la visita de Heinrich Himler a Montserrat?.."

La unidad de España no se negocia:

"...—Doncs, no perdem temps, anem a veure qui és l’individu.
Va desenroscar una part del bolígraf i deixà descoberta la con­nexió USB. El connectà a l’ordinador i obrí el fitxer. La primera part de la gravació no era gens bona i no se’l distingia amb prou claredat per poder-lo identificar correctament. La segona part però, era millor i les imatges captades en el moment què s’hi encarà, just abans de sortir al carrer, mostraven perfectament el rostre de l’individu.
—Home, qui tenim aquí! El nostre vell conegut, en Julio!
—Saps qui és?
—Sí, es clar. Ha estat detingut per la policia diverses vegades, acusat, jutjat i condemnat. És un personatge notable, no és un vulgar soldat. Creu fermament en els principis nacional-socialistes i en la supre-macia de la raça, entre cometes, blanca per damunt qualsevol altra..."

Alguna pista?:

"...—Començo a tenir la sensació que no arribaré enlloc, que estic perdent el temps! Potser estic seguint una pista totalment equivocada! I si els germans Dupont no són altra cosa que un parell de tocats de l’ala? I si els Mossos no tenen res, cap prova? Si no hi ha cap testimoni?

—Doncs les haurem d’aconseguir i els haurem de trobar, coi! Hi altres vies, una pistola no apareix del no res; no es pot comprar a un su­permercat, això no són els Estats Units. Algú li haurà venut i algú potser em podrà dir qui li ha venut. No paga la pena parlar del tema fins que no tinguem certituds, no seria bo gastar la munició de què disposo en focs d’artifici, em resulta molt cara. Com deia el meu estimat Sherlock, mai faig suposicions, és un mal hàbit, destructiu per la facultat lògica..."

Un volcà hawaià no és un volcà estrombolià:

"...Se sentí el brunzit del dispositiu elèctric i la porta s’obrí. Pujaren fins al darrer replà i identificaren l’habitatge ràpidament, hi tenia posat el mateix símbol oriental. La porta tenia un bon grapat d’anys i, a banda del dibuix, conservava un d’aquells antics miradors circulars giratoris que permetien observar els nouvinguts, abans de decidir si era prudent o no donar-los pas franc. El timbre, un botó ceràmic, també traspuava an-cianitat i quan el premeren escampà un soroll escandalós, semblat al que se sent a “Psicosis” quan la Marion és apunyalada a la banyera diverses vegades per en Norman Bates disfressat de vella momificada. Després d’aquell estrèpit en Septembre esperà que, en obrir-se la porta, apa-regués l’Anthony Perkins, però en el seu lloc es presentà una dona d’uns cinquanta anys, morena, d’ulls negres, penetrants, encisadors. Deduí que ulls i volcans tenien alguna mena de relació. Ara que ho recordava, la Cumbal també tenia uns ulls marró mel d’allò més captivadors. Frisava per trobar-se amb l’Hekla i validar la seva teoria; si aquesta tenia els ulls blaus tindríem pòquer de colors..."

Odio et contemnunt est heriditas imperial:

"...─Pues no se preocupe más; creo que ese odio en realidad tan solo es el resultado, la manifestación de la causa, el pus de la infección.
 ─¡Vaya, ahora es usted medico! No deja de sorprenderme, Septiembre. O sea que tenemos una infección. ¿Provocada por? Va-mos, no se corte, ¡digame la causa de una vez, que tengo ganas de reir!
 ─Es simple, no se preocupe que podrá entender de que ha-blo. Esa infección la provoca la Soberbia, una bacteria que se adue-ñó de los condes castellanos tan pronto como alcanzaron su inde-pendència del reino de León. La infección se mantuvo y potenció a lo largo de los cuatrocientos años que duró el proceso de conquista de Castilla sobre Al-Andalus. Y, cuando, en el siglo XVI, la Castilla medieval, por carambolas del destino, se convierte en un Imperio la soberbia se instala, definitivamente, en el trono imperial y en las cla-ses oligárquicas castellanas. Y ese pecado capital, por decantación, arriba a los hijosdalgos, después también a militares y funcionarios. Durante este largo proceso, la soberbia provoca que la identidad èt-nica castellana mute y, por arte de magia, adquiera rango de “raza” —¿recuerda la película, verdad?—. Y para darle mayor consistencia al nuevo engendro, se le refuerza con la reli¬gión. La Castilla ma-tamoros ascendida a Castilla Imperial se convierte en una ente-lequia, una quimera diría yo, donde habita la raza escogida por Dios para la defensa y expansión de su Credo... 

De matinada han trucat:

"...L’Etna dubtava si en Julio se l’estava creient, però decidí continuar. No podia mostrar-se insegura, seria la fi de la represen­tació. Recordà les paraules del gitano, l’amic del Septembre, “la gossa...” i començà a descordar-se —com qui no se n’adona del que fa, mirant amb cara de desvalguda el tros de bèstia que tenia davant— primer un botó de la brusa, després l’altre... Els pits, des­constrenyits sobtadament, suraren amunt, tot cercant aire amb què respirar. El posat i els ulls de l’Etna eren d’autèntica professional de la interpretació. Tot pensant un model a imitar li havia vingut al cap el film “Who Censored Roger Rabbit” i s’havia submergit com­pletament en el paper de la Jessica Rabbit, quan aquesta li diu al detectiu Eddie Valiant: “yo no soc dolenta, es que m’han dibuixat així”..."

Entre el cel i la terra:

"... L’Etna havia deixat d’escoltar-lo. Havia descobert una parella d’aus que volava per damunt seu i sentí una immensa enveja. Alçà els braços, els col·locà com si fossin ales obertes i s’encarà al vent, tot esperant ser transportada, tal com feien aquella parella de rapinyaires que giravoltaven damunt la vall mentre fitaven les preses, fent cercles, mantenint-se en alçada sense cap esforç, tant sols deixant-se portar pels corrents aeris.

En Septembre es mirà l’Etna i s’oblidà de la descripció geo­gràfica. Deixà la motxilla al terra i va asseure’s damunt un roc de granit; girà la vista cap al pic del Cabirol, entornà els ulls i entomà la pau de la muntanya.

L’Etna continuava el seu vol per damunt els cims. Amb les magnífiques ales capturades a una àliga daurada prenia una co­lumna tèrmica i ascendia cap a l’estratosfera. Des del cel divisà el cim de la Tossa plana i distingí la figura asseguda d’en Septembre, en pacífica plenitud. No era el Septembre que ella coneixia, era algú que brillava, lliure de dubtes, exuberant d’energia, poderós. Abandonà el cel i tornà a la terra. Obrí els ulls, es retirà del penya-segat des d’on s’havia enlairat i s’hi acostà..."

Telèfon vermell, volem cap a Moscou":

"...Passaren els dies i, per més que hi posava els cinc sentits, en Novembre no avançava, continuava clavat en la hipòtesi, però sense poder afegir cap nou element que el dugués més enllà. Tornà a recórrer a la família perquè intentessin aconseguir informació sobre el destí actual de l’arma, però aquesta vegada foren incapaços de donar-li allò que els demanava. Semblava evident que no s’havia fet cap altra transacció amb ella..."